Avui dia 27 de Març, ens trobem aquí concentrats per bloquejar una nova sessió de la Comissió de Governança del CIC, en la que uns pocs representants estan debatent sobre tot el futur de la universitat pública. Aquest fet en sí mateix és un dels principals arguments en favor de la mobilització: aquí estem els i les que som conscients que el que s’està parlant aquí, a nosaltres també ens afecta i, per tant, exigim que aquests debats es formulin obertament i no en un format per legitimar les propostes més reaccionaries sobre l’organització i activitat de la Universitat.
El debat en aquesta reunió el marca una ponència escollida a dit els i les membres de la qual són clars portaveus en favor de les reformes universitàries que tothom ja coneix en l’Estratègia Universitat 2015. El document que avui està a debat s’anomena Autonomia, avaluació i retiment de comptes.
Sobre l’autonomia universitària i les propostes d’aquesta ponència volem expressar el següent:
L’autonomia universitària i les eines disposades per a garantir la realitat de la mateixa és un dels debats cabdals en la universitat pública del segle XXI. Actualment ens trobem en un període de reforma universitària, cada cop més obert i evident, no obstant el debat sobre què és l’autonomia universitària s’està ignorant imposant la classificació, interessada, elaborada des de l’Associació d’Universitats Europees, punt de partida del debat d’aquesta Comissió de Governança. Debat que, de fet, hauria de venir precedit del propi debat sobre la funció de la Universitat i del que necessàriament beu.
Per autonomia universitària entenem la capacitat de la universitat, com a institució, d’organitzar la seva activitat amb independència dels interessos del poder polític i els organismes de l’estat i dels interessos econòmics particulars i, alhora, de desenvolupar el coneixement i promoure’n la seva difusió per sobre de determinats dogmes ideològics o religiosos, és a dir, en un marc de llibertat de pensament i crítica.
És en l’arrel de l’autonomia universitària que neix la llibertat de càtedra, entesa no com una carta en blanc pel professorat, sinó en el marc de la coordinació acadèmica, la llibertat en la recerca, per a que els grups d’investigadors puguin fer ciència de la forma més òptima, però existint alhora una línia d’investigació forta que prioritzi les qüestions que redunden en un major progrés i benestar per tota la ciutadania i, per últim, la llibertat de l’estudiant, subjecte protagonista de la universitat, per organitzar el seu estudi sota els criteris de responsabilitat que requereix l’avaluació del seu coneixement.
L’autonomia universitària però, no pot significar l’aïllament de la universitat pública de la societat a la qual pertany, gràcies al treball de la qual, la mateixa existeix, sinó tot al contrari. L’autonomia universitària no pot convertir-se en el refugi per una universitat academicista que té en la seva pròpia existència un fi mateix o permetre la conceptualització de la mateixa com un sector corporatiu. Per aquest motiu no existeix autonomia universitària sense compromís de la universitat amb la societat, compromís amb els seus problemes i necessitats i sense la capacitat de la societat d’analitzar i debatre sobre l’orientació de l’activitat universitària.
És amb aquests postulats que volem respondre a la ponència de la Comissió de Governança del CIC.
1- L’autonomia universitària no té correlació directa amb el grau de normativització de la institució. És necessària una normativa que blindi l’autonomia universitària i l’organització mínima obligatòria per totes les universitats que la garanteixi i que alhora estableixi els criteris comuns per poder considerar una institució universitat, inclosos els criteris d’organització. Cal subratllar que en l’actualitat l’exigència de minimitzar la regulació estatal o autonòmica en la universitat no ve acompanyada d’un impuls a la llibertat per a que aquestes s’organitzin de la forma que considerin a partir de debats propis, sinó que ve acompanyada d’un pla ben pensat sobre com hauria de ser la universitat i que té propostes que ara mateix són il·legals.
2- L’autonomia universitària en cap cas pot basar-se en la necessitat de la universitat de generar recursos en base a la col·laboració amb el sector privat. El capital privat, té en la seva gènesi la cerca del major benefici econòmic i, sense voler caure en el debat ideològic sobre l’organització de la societat en aquests postulats, és ben clar que la col·laboració d’empreses i fundacions privades amb les universitats és interessada, i tant en quant aquesta necessariament condicionaria l’activitat universitària, aniria indefectiblement en contra de l’autonomia universitària.
3- L’autonomia universitària no requereix de la possibilitat de cada institució d’organitzar els professionals d’una forma especialitzada o diferenciadora de la resta d’universitats i les propostes en aquest sentit el que realment persegueixen és la flexibilització de les condicions laborals i la conversió dels campus universitaris en focus especialitzats en determinades àrees del coneixement.
Per les formes en que s’està tenint aquest debat i pel contingut de la mateixa ens hem reunit avui aquí. Perquè, com hem dit, mai podrà haver autonomia universitària sense crítica. Nosaltres som aquesta veu.
PUDUP, Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública.
reconstruimlapublica.wordpress.com 